Eran uno, dos y tres...

L'altre dia, ja que no tenía res a fer i em disposava a tocar-me els... una estona, vaig posar la tele i vaig fer un repàs a la parrilla infantil. Quina santa merda! Uns dibuixos sense to ni so, sense missatge, només cops, dracs futuristes, focs i pistoles. Aleshores ja em vaig encendre.
Jo quan era petit hi havia dibuixos de veritat, reals, com el Dartacan. Coses normals, un gos "espadachín",que pelava una poma a l'aire, com em podia pelar jo qualsevol altra cosa. Una gata dolenta (però no vegis que bona estava), un cardenal que era un gos dolent (quans n'hi ha avui en dia). I el més important, els bons eren molt bons amics i sense facebook, ni messenger.
Ademes, sigueu sincers, quantes vegades em volgut dir el nom de Dartagnan i ens ha sortit Dartacan. Si es que el gos es l'autèntic, i els companys també Dogos, Pontos...La seva enamorada Julieta, una mica perra, però molt bona gossa.
Nois, els valors dels dibuixos animats s'estàn perdent...